Vehicles de treball - carros de labor

 Aunque en ocasiones los habíamos nombrado, hasta ahora no hemos insertado ninguna entrada dedicada a los carruajes de labor, que durante tantos años han auxiliado al hombre en sus  actividades productivas. 

Revisando "Carruatjes literaris", hemos escogido el capítulo  preparado por ferradures:

CARRO DE PAGÈS

Era el mitjà de transport i probablement una de les pertinences més preuades i valorades, juntament amb la casa i l'animal de tir, del pagès.

S'emprava per a tot tipus de feines al camp tot aplicant-hi diferents implements per tornar-lo més útil i augmentar la seva capacitat de càrrega.

Els construïen fusters especialitzats anomenats carreters els quals solien establir els seus tallers al costat de ferrers per tal de treballar conjuntament. Els carros de bona qualitat s'elaboraven amb fusta de freixe i plataner, tot i que en temps d'escassetat o per a vehicles més econòmics s'emprava boix, però se solia estellar perquè era de curta durada.

Se solien fer a la mida de l'animal del pagès, adaptant-lo també a les necessitats d'aquest.

Els implements que se solien aplicar variaven amb el que es volia transportar, per exemple, per transportar garbes de cereal (manats grans de planta de cereal lligades preparades per batre) es col·locaven a les escalades del carro estaquirots, que són unes estaques llargues de fusta que serveixen per aguantar la carrega guanyant així espai en alçada. També s'acoblava un semicercle de ferro a les vares del carro, aproximadament per sobre de la gropa de l'animal, això es fa per poder carregar al davant més garbes sense que aquestes toquin l'animal, evitant així solladures degudes a la palla dura. A més a més a la part del darrere s'hi afegia una escaleta auxiliar de fins a metre i mig per al mateix motiu que els altres dos implements: carregar més per fer menys viatges.

Per a les bales de palla en lloc del semicercle sobre la gropa de l'animal, es muntava una petita bastida de fusta i ferro ancorada a la part darrera de les vares per a carregar les paques fins a sobre l'animal sense que carreguessin sobre d'aquest. Com que les bales tenen forma prismàtica, i en ser totes de proporcions igualades, es poden acomodar amb més facilitat, per aquest motiu es muntava la bastida en comptes del semicercle, ja que si les paques es mantenien planes, es podien muntar diferents nivells i si el terreny era pla i estaven ben col·locades no feia falta passar cordes per sobre el carro per assegurar-les.

Cal dir que l'ultim animal del tir, el que anava semi tapat per la càrrega, portava un morral perquè no mengés la càrrega.

Per transportar materials pesats i solts com podrien ser adobs, grava, terra o sorra, es col·locaven empostissats (fustes) per a tancar el volum del carro (excepte per la part superior) per tal que no es vessés el contingut.

Carro estorat del museu del traginer de Igualada.

Quan el pagès havia de fer un viatge o anar a mercat, si no disposava de tartana, acomodaven el carro amb estores d'espart i alfombres i el cobrien amb una vela (toldo blanc amb què es cobrien els carros) per tal de fer més agradable el viatge a la família i causar bona impressió davant els coneguts.

Les rodes dels carros es ferraven periòdicament, és a dir, es canviava la coberta de ferro i de vegades si les corbes de fusta estaven molt danyades, el ferrer les duia a cal carreter per canviar-les abans de posar els cèrcols de ferro.

La pintura i el filetejat dels carros era propi de cada constructor. Cada carreter tenia els seus colors amb què pintava i filetejava tots els carros que construïa.

CARRO DE TRABUC

Carro de trabuc, museu del traginer de Igualada.

Era un carro “bolquet” al qual s'hi transportava sorra, grava, pedres, fems, etc.

Consistia en una caixa de fusta entre mig metre cúbic metre i mig cúbic, tancada completament exceptuant la part superior.

Les vares s'unien al cos del vehicle mitjançant un punt ben subjectat però deixant que aquest pogués vascular, això últim s'evitava col·locant dos ferros anomenats matrassos, un per sobre les vares que també agafava la part superior de la davantera del carro i una altra que agafava l'inferior de la davantera, aquesta segona solia ésser fixa.

L' avantatge que tenia aquest carro en vers d'altres que s'adaptaven al transport d'aquest tipus de matèries és que traient el matràs superior es podia buidar el carro sense la necessitat de desenganxar l'animal.

Galeras transportando material textil en la Ronda de San Pedro, Barcelona.

GALERA

De galeres n'hi ha de dos tipus, de caràcter logístic, i les de passatgers, que més tard en parlarem.

La característica principal de la galera, és que a diferència de la majoria de carros de transport catalans, aquest carro té quatre rodes (dos eixos) el perquè és que aquests carros són originaris de Castella i l'Aragó, on al ser la terra molt plana podien circular amb més facilitat vehicles de majors dimensions.

Tot i ser originàries d'altres regions, a parts de la Catalunya central i a terres de ponent, on la terra és més plana, n'hi havien.

Aquest vehicle com ja hem dit, és de dos eixos, tirat normalment per dues bèsties, ja que en lloc de vares laterals tenien llança central mòbil.

L'escalada està inclinada als dos costats per augmentar la capacitat de càrrega.

Un altre tret curiós és que aquests carruatges a diferència dels catalans portaven seient, aquest anava situat com travesser recolzant-se sobre les dues escalades.

Carro de bueyes con estaco

CARRO DE BOUS

Eren carros de grans dimensions i d'un sol eix que s'arrossegaven per mitjà d'una parella de bous.

D'estructura similar al carro de pagès però més reforçat. En lloc de vares laterals tenia una llança o espigó central, a la punta del qual s'hi unia el jou. Com que els bous tiraven amb el cap, la plataforma era més elevada que la d'un carro per equins, això s'aconseguia en col·locar-hi dues rodes de majors dimensions i generalment més reforçades per aguantar grans pesos.

La caixa era tancada, als laterals en comptes d'escalades, hi tenia dos panells de fusta. El terra de la caixa era fix, molt més reforçat que la gran majoria de carros.

Es decoraven amb pintures llampants i molt vistoses, amb petits dibuixos representant sobretot escenes quotidianes campestres.

Tot i que era molt típic del vessant atlàntic de la península Ibèrica, a la nostra terra se'n podien trobar fàcilment, sobretot als Pirineus, a l'Empordà, al Maresme i al Gironès.

Traducción al castellano:

CARROS DE LABOR

CARRO DE PAYÉS
Era el medio de transporte y probablemente una de las pertenencias más preciadas y valoradas, junto con la casa y el animal de tiro, del campesino.
Se utilizaba para todo tipo de trabajos del campo aplicando diferentes accesorios para hacerlo más útil y aumentar su capacidad de carga.
Los construían carpinteros especializados llamados carreteros, los cuales solían establecer sus talleres junto a herreros para trabajar conjuntamente. Los carros de buena calidad se elaboraban con madera de fresno y platanero, a pesar de que en tiempo de escasez o para vehículos más económicos se empleaba boj, pero éste se solía astillar siendo  de corta duración.
Se solían hacer a la medida del animal del labrador, adaptándolo también a las necesidades de éste.
Los accesorios que se solían aplicar variaban con el que se quería transportar, por ejemplo, para transportar mieses de cereal, (haces grandes de planta de cereal atadas y preparadas para trillar) se colocaban a las barandas del carro estacones, que son unas estacas largas de madera que sirven para aguantar la carga ganando así espacio en altura. También se acoplaba un semicírculo de hierro a las varas del carro, aproximadamente por encima de la  grupa del animal, esto se hace para poder cargar delante más mieses sin que estas toquen el animal, evitando así  solladuras debidas a la paja dura. Además a la parte trasera se añadía una  escalera auxiliar de hasta metro y medio para el mismo motivo que los otros dos  implementos: cargar más para hacer menos viajes.

Carro con accesorios de ampliación para dar cabida a un mayor volumen de carga, (tres tombs Terrassa 1930)

Para balas de paja en lugar del semicírculo sobre la  grupa del animal, se montaba un pequeño andamio de madera y hierro anclado a la parte última de las varas para cargar  pacas  encima del animal sin tocarlo. Cómo que las balas tienen forma prismática, y al ser todas de proporciones igualadas, se pueden acomodar con más facilidad, por este motivo se montaba el andamio en vez del semicírculo, puesto que si las balas se mantenían planas, se podían montar en diferentes niveles y si el terreno era llano y estaban bien colocadas no hacía falta pasar cabos sobre el carro para asegurarlas.

Hay que añadir, que el último animal del tiro, el que iba  semi tapado por la carga, traía un  morral para que no se comiera la carga.
Para transportar materiales a granel, es decir, sueltos como podrían ser abonos, grava, tierra o arena, se colocaban entablados (maderas) para cerrar el volumen del carro (excepto por la parte superior) para que no se derramara el contenido.

Carro de payés en un mercado valenciano.

Cuando el payés tenía que hacer un viaje o ir a mercado, si no disponía de tartana, acomodaba  el carro con esteras de esparto y  alfombras y lo cubrían con una vela (toldo blanco con que se cubrían los carros) para hacer más agradable el viaje a la familia y causar buena impresión ante los conocidos.
Las ruedas de los carros se herraban periódicamente, es decir, se cambiaba la llanta de hierro y a veces si las curvas de madera estaban muy dañadas, el herrero las llevaba a reparar al carretero para rehacerlas antes de poner los aros de hierro.
La pintura y el fileteado de los carros eran propios de cada constructor. Cada carretero tenía sus colores con que pintaba y fileteaba  los carros que construía.

Carro volquete (de trabuc), museo dela vida rural de la Espluga de Francoli

CARRO VOLQUETE
Era un carro con mecanismo de vuelco,  destinado al transporte de arena, grava, piedras, estiércol ,etc.
Consistía en una caja de madera entre medio metro y  metro y medio cúbico, cerrada completamente exceptuando la parte superior.
Las varas se unían al cuerpo del vehículo a un punto fijo,  donde éste podía vascular, esto último se evitaba colocando dos hierros llamados matraces, uno   sobre las varas que también cogía la parte superior de la delantera del carro y otra que cogía el inferior de la delantera, esta segunda solía ser fija.
La ventaja que tenía este carro sobre otros que se adaptaban al transporte de este tipo de materias es que sacando el matraz superior se podía vaciar el carro sin la necesidad de desenganchar el animal.

Carro volquete en Madrid, años cincuenta.

GALERA
De galeras hay de dos tipos, de mercancías, y las de pasajeros, que dejamos para otro capítulo.
La característica principal de la galera, es que a diferencia de la mayoría de carros de transporte catalanes, este carro tiene cuatro ruedas (dos ejes).
Son carros originarios de Castilla y Aragón, donde al ser la tierra muy llana podían circular  vehículos de mayores dimensiones.
A pesar de ser originarias de otras regiones, se utilizaron en partes de la Cataluña central y en tierras de poniente, donde hay  grandes llanuras.
Este vehículo como ya hemos dicho, es de dos ejes, tirado normalmente por dos bestias, puesto que en lugar de varas laterales tenían lanza central móvil.

Las barandas estaban inclinadas a los dos lados para aumentar la capacidad de carga.
Otro punto curioso es que estos carruajes a diferencia de los tradicionales llevaban un banco  para el cochero, éste iba situado como larguero apoyándose sobre las dos barandas.

Carro de bueyes del museo de carros de Valls

CARRO DE BUEYES
Eran carros de grandes dimensiones y de un solo eje que se arrastraban por medio de una pareja de bueyes.
De estructura similar al carro de payés pero más reforzado. En lugar de varas laterales tenía una lanza o espigón central, a la punta del cual se unía el yugo. Cómo que los bueyes tiraban con la cabeza, la plataforma era más elevada que la de un carro de equinos, esto se conseguía al colocar dos ruedas de mayores dimensiones y generalmente más reforzadas para aguantar grandes pesos.
La caja era cerrada, a los laterales en vez de barandas, tenía dos paneles de madera. El suelo de la caja era fijo, mucho más reforzado que la gran mayoría de carros.
Se decoraban con pinturas alegres y muy vistosas, con pequeños dibujos representando sobre todo escenas cotidianas  campestres.
A pesar de que era muy típico de la vertiente atlántica de la península Ibérica, en nuestra tierra se podían encontrar fácilmente, sobre todo en los Pirineos, en el Empordà, en el Maresme y en el Gironès.