ELS ANIMALS DE TIR

  Ordenando revistas en el estante de un armario encontramos una publicación del año 1991 de Palau de Plegamans, la revista Qu4trepins. 
La conseguí en el revistero de una empresa del Vallés, y la pedí por un articulo sobre el tren de Caldes.
Volviendo a hojearla, dimos con un emotivo artículo sobre los recuerdos de la tracción animal en dicha población.
Tras haber leído en la prensa un desdeñoso artículo sobre la tracción animal, creemos que es tiempo de desempolvar esta pequeña joya, pretendiendo volver las cosas a su sitio.

ELS ANIMALS DE TIR

Durant centúries, els auxiliars que tenia la gent del camp per a les feines agrícoles eren els animals de tir.

Sense l'esforç d'aquests nobles i soferts animals, com els cavalls, eugues, muls, mules, ases I bous, les feines més feixugues i cansades de la pagesia no s'haurien pogut fer.

És una llàstima que el procés de mecanització del camp hagi costat un preu tant car com la liquidació, ja gairebé total, d'aquesta mena d'animals.

Jo havia treballat amb una euga que va estar a casa vint-i-quatre anys; després vam tenir un cavall durant vint-i-dos anys, i una mula durant sis anys. De tots tres en tinc un gran record per l'ajuda que varen donar a casa meva durant tants anys.

Els protagonistes principals de la vida diària d'aquells temps passats eren els animals. Per tot arreu i a totes hores se'n veien als camps i als camins del poble.

N'hauríeu vist a la riera de Sentmenat i de Caldes, amb els carros de trabuc que carregaven sorra, grava i pedra per a la construcció.

Carros de trabuc

Llavors, la Hidrogràfica no posava impediments per servir-se dels àrids dins el nostre terme; i així hauria de ser també ara. Als forns d'obra d'en Minguet, de can Cerdà i de can'Anglí, amb els carros de trabuc que carregaven obra; amb el Quim de «can Vieju», portant carretades de gabella als forns per coure l'obra; amb l'avi Jeroni de can Joan, que portava amb el carret i l'haca els gerros de la llet a l'estació del tren de les Cases Noves; transportant carretades de raïms, el setembre, de les serres de ca l'Arimon, can Valls i can Riera; amb els ferrers Riera, Martri i Fontcoberta, que feien fumera ferrant els animals; amb en Pau «recader», que feia viatges amb el matxo a Barcelona dia per altre; amb els carros aculats que carregaven gènere i farines del Sindicat a cal Menut, a can Savalls i a can Periquet; amb el Jaume Barberet i el meu oncle Mingo que anaven amb els seus burrets a passar el tallantet a la vinya del Castell i amb el Peret Samarruga quan anava a ensulfatar la vinya de ca l'Arimon.

A la tardor, la majoria dels animals s'utilitzaven per a la sembra dels secans i els regadius de la nostra toponímia: la Mina, la Plana, la Camparra,els Cotolius, les Carolines, la Carrerada, la Parellada, la Verneda, l'Havana, el sot d'en Llonc, el Temple, can Cortès, el Troncar i molts altres llocs conreats amb l'ajuda dels animals.
Pel juliol i l'agost, les «cobles» d'animals feien la batuda per les nombroses eres que hi havia al poble, enrajolades o de terra.

Molt de matí, encara fosc, les cases de pagès portaven amb l'animal i la tartana la seva producció d'ous, pollastres, gallines i conills a Mollet, Granollers i Sabadell, els dimarts, dijous i diumenges, respectivament.

A l'hivern i la primavera, principalment, els fems i les botes de «xena» eren transportats en carro des de les cases als camps, per adobar la terra. En fi, la llista seria massa llarga; però amb el que hem dit n'hi ha prou per veure que els animals de tir no paraven de treballar, de cap a cap de l'any, perquè els nostres camps fessin goig i rendissin.

ELS BOUS

De principis de segle encara hi ha qui recorda els serveis que feien les parelles de bous per llaurar i tirar la carreta. Ajuntats i units per les banyes amb el jou, els bous eren molt valents i treballadòrs.

Encara ara, quan es parla d'un home fort i valent se sol dir que té la força d'un bou!

EI meu pare, que n'havia criat, de bous, m'havia explicat que quan anava a l'escorxador a pesar- los, havia vist més d'una vegada com alguna persona afectada de tuberculosi es bevia un vas de sang de bou acabat de degollar, encara calenta, com a tractament medicinal. Llavors es creia que amb la sang d'aquest poderós animal els tuberculosos es podien guarir d'aquella malaltia, que en aquell temps era fatal.

Es recorden parelles de bous, entre d'altres, a Boada Nou, a can Valls, a can Padró, a can Ral i a can Cerdà.

ELS «ESQUILETS»

Els animals de les cases necessitaven una o dues vegades l'any els serveis de «esquilet» principalment en acabar-se l'hivern, durant el qual, per defensar del fred el cos, el pèl els creixia molt; i un animal pelut a l'estiu hauria passat molta calor.

Del meu record, els «serveis de perruqueria» per als animals corrien a càrrec d'en Vicenç Duran, del nostre poble, que a més a més de la pagesia pelava els animals. També dos germans fills de Mollet passaven pel poble amb bicicleta oferint els seus serveis d'esquiladors. Un d'ells compartia aquesta feina amb la de músic, ja que tocava molt bé la trompeta en una orquestra de sis músics de Mollet que llavors en deien «Els Esquilets». Moltes vegades havien tocat ballables a la Cooperativa del nostre poble.

EL TRACTAMENT I EL MENJAR

EI cavall i la seva femella, l'euga, pel fet de ser més grans i més valents que d'altres animals de tir, eren els que donaven més rendiment en el treball.

Eren molt nobles i de molt bon tractar. Jo no havia pogut mai pegar-los amb bastó ni amb fuet.

Moltes vegades se'ls pegava només perquè no podien amb la càrrega abusiva. També el menjar era molt important. Feia pena veure un animal enganxat al carro ensenyant les costelles, poques anques i tristoi. Generalment, als animals se'ls tenia ben cuidats i es procurava que no passessin gana. Però sempre hi havia algun cas de maltractament. Hi havia un amo, per exemple, que només comprava garrofes com a menja extra per a l'animal pels temps de sembrar i de batre. Però resultava que a l'amo també li agradaven les garrofes, i en menjava força durant aquells dies.

Un altre cas fou el d'una casa on tenien el cavall molt sec i varen demanar al veterinari que li fes una visita, perquè creien que "patia del greixet».

EI veterinari els féu una recepta, i els va dir que si de tant en tant li donaven aquell remei el cavall es posaria bo; i que d'aquell remei en trobarien als magatzems del poble. L'amo, com que no sabia llegir, es va quedar tot parat quan va veure que li posaven dues bales d'alfals sec al carro!

ELS ASES

Un animalet que no podem oblidaren aquest escrit és el més petit dels equins: l'ase o ruc.

D'aquests animalets tan simpàtics (fets famosos pel Premi Nobel Juan Ramón Jiménez, amb la seva obra Platero y yo), n'hi havia bastants al poble.

Per als homes i dones ja vellets i ja poc àgils per fer llargues caminades,els ases eren com un petit «utilitari» de poca cilindrada. AI llarg dels anys, els rucs s'anaven succeint.

EI primer que jo recordo és el que tenia en Peret de can Pujol, home que encara portava barretina.

També en van tenir l'avi de can Curet, el meu padrí Mingo, a can Morera, a can Grau, en Pepet Sampera, a can Quico, en Pere d'en Busquet, a can Po, en Ramon Faió, a can Peixater, a can Barberet, l'Anton Oliva, a Boada Nou, en Quico de la Torre, la Maria de can Clapés, en Josep Fàbregues i altres que ara no recordo.

LA FI DELS CAVALLS

Els cavalls rarament arribaven als vint-i-cinc anys de vida, ja vellets i esgotats pel treball, i les eugues, després d'haver fet diverses cries de pollins. Molts morien a les cases, però d'altres acabaven venuts per carn a un escorxador. També molt sovint, per desgràcia, acabaven la vida a una plaça de braus amb un picador muntat a dalt del cavall, sense cuirassa protectora del pit i del ventre, que és com sortien a la plaça en aquells,temps. Acabaven rebentats per les cornades dels braus, i morien a la sorra de la plaça, escolats.

Lluis Ventura i Vila

Historiador local de Palau de Plegamans.

ANIMALES DE TIRO

Durante siglos, los auxiliares que tenían los campesinos para trabajos agrícolas eran los animales de tiro.

Sin el esfuerzo de estos nobles y esforzados animales, como  caballos, yeguas, mulos, mulas, asnos y bueyes, las tareas más duras  y cansadas del campesinado no se habrían podido hacer.

Es una lástima que el proceso de mecanización del campo haya costado un precio tanto caro como la liquidación, ya casi total, de este tipo de animales.

Yo había trabajado con una yegua que estuvo en casa veinticuatro años; después tuvimos un caballo veintidós, y una mula otros seis años. De los tres tengo un gran recuerdo por la ayuda que dieron en casa durando tantos años.

Los protagonistas principales de la vida diaria de aquellos tiempos eran los animales. Por todas partes y a todas horas se les veían en los campos y caminos del pueblo.

Los habríais visto en la riera de Sentmenat y de Caldes, con los carros de  volquete  que cargaban arena, graba y piedra para la construcción.

Entonces, la Hidrográfica no ponía impedimentos para extracción  de  áridos dentro de nuestro término; y así los conducían a los hornos de  Minguet, de  can Cerdà y de can  Anglí, con los carros volquete con que cargaban aquel material; con el Quim de «can  Vieju», trayendo  carretadas  de  gabella a los hornos para cocer la obra; con el abuelo  Jeroni de  can Joan, que traía con el carrito y  la jaca las jarras de la leche a la estación del tren de las Casas Nuevas; transportando  carretadas de uvas, en septiembre, de las sierras de can  Arimon,  can Valls y  can Riera; con los herreros Riera,  Marti y Fontcoberta, que hacían humareda al herrar los animales; con   Pau el recadero, que hacía viajes con el  macho a Barcelona en días  alternos; con los carros aculados que cargaban género y harinas del Sindicato a  can Menut, a  can  Savalls y a  can  Periquet; con Jaume *Barberet y mi tío *Mingo que iban con sus  borricos a pasar el " tallantet" a la viña del Castillo y con el  Peret  Samarruga cuando iba a  sulfatar la viña de can  Arimon.

En otoño, la mayoría de los animales se utilizaban para la siembra de los secanos y los regadíos de nuestra toponimia: la Mina, la Plana, la  Camparra, los Cotolius, las Carolines, la Carrerada, la Parellada, la Verneda, La Habana, el hoyo de en Llonc, el Templo, can Cortés, el Troncar y otros muchos lugares cultivados con la ayuda de los animales.

Hacia julio y  agosto, las «coplas» de animales hacían el vareo por las numerosas eras que había en el  pueblo, enladrilladas  o de tierra.

Muy de mañana, aún oscuro, los campesinos  llevaban en la tartana su producción de huevos, pollos, gallinas y conejos a Mollet, Granollers y Sabadell, los martes, jueves y domingos, respectivamente.

En invierno y  primavera, principalmente, el estiércol y los barriles  de heces eran transportados en carro desde las casas a los campos, para abono de la tierra.

 En fin, la lista sería demasiado larga; pero con lo que hemos dicho hay bastante para  ver que los animales de tiro no paraban de trabajar, todo el año, para que nuestros campos rindieran.

LOS BUEYES

De principios de siglo todavía hay quién recuerda los servicios que hacían las parejas de bueyes para  labrar y echar la carreta. Ayuntados es decir unidos por los cuernos con el yugo, los bueyes eran muy valientes y  trabajadores.

Todavía ahora, cuando se habla de un hombre fuerte y valiente se suele decir que tiene la fuerza de un buey.

Mi padre, que había criado bueyes, me había explicado que cuando iba al matadero a pesarlos, había visto más de una vez como alguna persona afectada de tuberculosis se bebía un vaso de sangre de buey acabado de degollar, todavía caliente, como tratamiento medicinal.

Entonces se creía que con la sangre de este poderoso animal,  los tuberculosos se podían curar de aquella enfermedad, que en aquel tiempo era fatal.

Recordamos las  parejas de bueyes, entre otros, de can  Boada Nou,  can Valls,  can Padrón, can  Ral y a  can Cerdà.

LOS « ESQUILETS»

Los animales   necesitaban una o dos veces el año los servicios  de esquila,  principalmente al acabarse el invierno, durante el cual, para defenderse del frío el cuerpo, el pelo les crece  mucho; y un animal peludo en verano habría pasado mucho calor.

Recuerdo,  que los «servicios de peluquería» para  animales corrían a cargo de   Vicenç Duran, de nuestro pueblo, que además de las labores del  campo esquilaba a los animales. También dos hermanos, hijos de Mollet, pasaban por el pueblo en bicicleta ofreciendo sus servicios de esquila. Uno de ellos compartía este trabajo con el de músico, ya que tocaba muy bien la trompeta en una orquesta de seis músicos de Mollet que entonces  la llamaban «Els Esquilets». Muchas veces habían tocado en los bailes de la Cooperativa de nuestro pueblo.

LOS  CUIDADOS Y LA COMIDA.

El caballo y su hembra, la yegua, por el hecho de  ser más grandes y fuertes  que otros animales de tiro, eran los que daban mayor rendimiento en el trabajo.

Eran muy nobles y de muy buen tratar. Yo no había podido nunca pegarles con bastón ni con látigo.

 Muchas veces se les pegaba sólo porque no podían con la carga abusiva. También la comida era muy importante. Daba pena ver un animal enganchado al carro enseñando las costillas, pocas ancas y triste mirada.

Generalmente, a los animales se los tenía muy cuidados y se procuraba que no pasaran hambre. Pero siempre había algún caso de maltrato. Había un amo, por ejemplo, que sólo compraba algarrobas como comida extra para el animal en época de siembra  y de trilla. Pero resultaba que al amo también le gustaban las algarrobas, y comía bastantes durante aquellos días.

Otro caso fue lo de una casa donde tenían el caballo muy seco y pidieron al veterinario que le hiciera una visita, porque creían que "sufría del «greixet».

*EI veterinario los hizo una receta, y les dijo que si de vez en cuando le daban aquel remedio el caballo se repondría; y que  aquella medicina la encontrarían en los almacenes del pueblo.

El amo, como  que no sabía leer, se quedó atónito cuando  vio que le ponían dos balas de alfalfa seca en el carro.

LOS ASNOS.

   Un animal que no  podemos olvidar en este escrito es el más pequeño de los equinos: el asno o burro.

De estos tan simpáticos animales, (hechos famosos por el Premio Nobel Juan Ramón Jiménez, en su obra Platero y yo), había bastantes en el pueblo.

Para   hombres y mujeres ya ancianos y  poco ágiles para hacer  largas caminatas, los asnos eran como un pequeño «utilitario» de poca cilindrada.

A lo largo de los años, los burros se iban sucediendo.  El primero que recuerdo es el que tenía el Peret de *can Pujol, hombre que aun usaba barretina.

También tuvieron asnos,  el abuelo de  can  Curet, mi padrino  Mingo, en can Morera, en  can Grau, en  Pepet  Sampera, en can Quico, el Pere de can Busquet, en can Po, el Ramon  Faió, en  can  Peixater, en  can  Barberet, Anton Oliva, a Boada Nuevo, en Quico de la Torre, la Maria de  can Clapés, en Josep Fàbregues y otras que ahora no recuerdo.

EL FIN DE LOS CABALLOS

Los caballos raramente llegaban a los veinticinco años de vida, ya viejos y agotados por el trabajo, y las yeguas, después de haber parido varias crías de  pollino. Muchos morían en las casas, pero otros acababan vendidos para carne a un matadero. También muy a menudo, por desgracia, acababan la vida en una plaza de toros con un  picador montado sobre, sin peto, que es como salían a plaza en aquellos tiempos. 

Lluis Ventura y Vila

Historiador local de Palau de Plegamans.