lunes, 30 de mayo de 2016

VIATGES ENTRETINGUTS EN TRAMVIA V i darrer


    I ara sí que arribarem a Barcelona. Si no estaríem tant com el tramvia, i això no pot ésser. Seria una vergonya. Correrem tant com podrem, car és tard i vol ploure. Vet aquí que al costat de l'estació del Poble Nou, hi fan una església. La gent que va al tramvia diuen que és per enter­rar-hi els morts de tota mena, que fa durant el seu recorre­gut, inclòs els que es moren d'avorriment a dins del cotxe. No està mal. Té, ja som als Quatre Cantons. Passa una mena de desferra que mirada, detingudament, resulta que és una Catalana antiga; hom es consola en veure-la, per què pensa que al món sempre hi ha un pitjor. 
La rambla del Poble Nou, Parada. El carrer de Catalunya, més parada. La fàbrica de glucosa, feta de sorra mastegada, més parada. I aquí, en arrencar, el tramvia fa uns bots com una cabra jove, perquè agafa el desvio malament. Hom pensa que si el tramvia no tingués la pràctica que té, ja hauria descarrilat. Llàstima, perquè sempre és un espectacle di­vertit. Som al pas a nivell i aquí sí que ens hem d'aturar. Hi ha la barrera posada i a banda i banda, un reguitzell de tramvies, autos, carros, autobusos, camions. Un disc vermell, col·locat dalt d'un pal, toca, a combregar. Passa el tren de Granollers-passi-ho bé, tren. -I després obren la barrera, i es veu un encreuament de vehicles de tota mena que fa rodar el cap. En passar per damunt de les vies del tren, el tramvia torna a saltar com una cabreta.



Hi deu tenir afició. Tombem; en ésser al Pont dels Àngels, el tramvia es gronxa rítmicament igual que una deixebla d'en Llongueras. Filla, que és bonic! Al carrer de Pujades s'atura, i salta un soldat. Arribem al Parc. En aquí la parada és èpica. En efecte, comencen a baixar cistells i més cistells, bultos i més bultos, ampolles de tots tamanys i paquets de totes mides. Després baixen les persones a grapats. Sembla que les llencin. Dones grasses amb criatu­res a braç, homes que parlen castellà, Un guàrdia urbano i un recader. No obstant, el tramvia encara va ple. l encara són plenes les plataformes. Sembla allò del miracle de Sant Ferriol.
Al carrer de Comerç en baixa una altra tongada, amb els atuells consegüents. I arrenca novament cap a l'Arc de Triomf. A mig camí fa una sotragada i s'atura. Què ha passat? 
  Els passatgers miren afora i no es veu res. Els empleats també. Toquen les rodes del cotxe, i res. A un d'ells se li acut mirar el trolley i veu que ha crescut. Han de pujar dalt del cotxe, tornar-lo a arronsar i aleshores el tramvia torna a caminar fins al susdit Arc, on es para altre cop --que ha de fer, pobret!-- i deixa baixar una altra tongada de personal. Ara sí que s'hi comença a conèixer. Ja 'es poden estirar les cames, i en fer-ho, grinyolen les frontisses. Ja podem caragolar un cigarret i encendre'l sense por de provocar un incendi. I ja som, quasi bé a' lloc. Manca solament arribar al carrer de Trafalgar, que és molt poca cosa.
Naturalment, s'hi arriba, però el tramvia s'ha d'esperar encara, perquè a dintre. hi ha dos cotxes de Sant Andreu, un 41, dos 42, tres 70 i un especial que va a Sant Adrià. .
Davant d'aquest panorama, fem una determinació heroica. Baixar! No us vull explicar la maniobra complica­díssima que s'ha de fer per treure tramvies i fer entrar als que s'esperen, perquè seria un mai acabar. Si el tramvia té dret, que el té d'abusar del que viatja anc que pagui, jo no em crec tenir dret de fer-ho amb el que llegeix. Apa, siau!
Salto, doncs, i miro el rellotge. Se m'ha parat, compro un diari i veig, amb gran astorament, que som al 6 d'agost.

Mare de Déu, si quan jo vaig sortir de Badalona érem al juliol! Hem passat quasi bé una setmana. Em toco la cara hem trobo una barba autèntica. Potser m'he fet vell i tot. I me'n vaig avall mig resignat, mig melancòlic, tot i pen­sant que no podré fer res del que havia de fer, perquè no­ trobaré a ningú, i convençut de què em tindran per un informal, he disposat a no parlar-ne mai més, encara que m'instiguin a fer-ho. Prou. ­
AYAM      


544- L'ESQUELLA DE LA TORRATXA 21 d'agost de 1925



VIAJES ENTRETENIDOS EN TRANVÍA



V y último.




Y ahora sí que llegaremos a Barcelona. Si no tardaríamos tanto como el tranvía, y eso no puede ser. Sería una vergüenza. Correremos tanto como podamos, puesto que es tarde y quiere llover. 
He aquí que junto a la cochera del Pueblo Nuevo, construyen una iglesia. La gente que va al tranvía dice que es para enterrar los muertos de todo tipo, que hace durante su recorrido, incluido los que se mueren de aburrimiento dentro del coche. No está mal.
Vaya, llegamos a los “Quatre Cantons”. Pasa una  chatarra que mirada, detenidamente, resulta ser una Catalana antigua; y uno se consuela al verla, por qué piensa que en el mundo siempre hay quien va peor.
La rambla del Pueblo Nuevo, parada. La calle de Catalunya, más parada.
A la izquierda la fabrica de la Glucosa, aquí se desviaba la linea del Poble Nou  o 41. 

 La fábrica de glucosa, hecha de arenisca, más parada. Y aquí, al arrancar, el tranvía salta como una cabrita, porque coge mal el desvío... Uno piensa que si el tranvía no tuviera la práctica que tiene, ya habría descarrilado. Lástima, porque siempre es un espectáculo divertido. Llegamos al paso a nivel y aquí sí que nos tenemos que detener. La barrera está puesta y a ambos lados, una retahíla de tranvías, autos, carros, autobuses, camiones. Un disco rojo, colocado arriba de un palo, toca, a comulgar.
El paso a nivel con la linea de Granollers, poco trecho antes del Pont dels Àngels.

Pasa el tren de Granollers-páselo bien, tren. -Y después abren la barrera, y se ve un cruce de vehículos de todo tipo que da mareo... Al pasar por encima de las vías del tren, el tranvía vuelve a saltar como una cabrita, debe de tener afición. Giramos y al llegar al Pont dels Àngels, el tranvía se columpia rítmicamente igual que una discípula de  Llongueras. Hija, que  bonito!

Calle de Pujadas
 En la calle de Pujadas se para, y salta un soldado. Llegamos al Parque. Aquí la parada es épica. En efecto, empiezan a bajar cestos y más cestos, bultos y más bultos, botellas de todos tamaños y paquetes de todas medidas. Después bajan las personas a puñados. Parece que las tiren. Mujeres gruesas con criaturas a brazos, hombres que hablan castellano, un guardia urbano y un recadero. No obstante, el tranvía todavía va lleno. Y todavía van llenas las plataformas. Parece aquello del milagro de Sant Ferriol. En la calle de Comercio   baja otro grupo, con las vasijas consiguientes. Y arranca nuevamente hacia el Arco de Triunfo. A medio camino da una sacudida y se para.¿Qué ha pasado? Los pasajeros miran afuera y no ven nada. Los empleados también. Tocan las ruedas del coche, y nada. A uno de ellos se le ocurre mirar el trole y ve que ha crecido. Tienen que subir arriba del coche, volverlo a encoger y entonces el tranvía vuelve a andar hasta el susodicho Arco, donde se para otra vez --¡que ha de hacer, pobrecillo!-- y deja bajar otra tongada de personal. Ahora sí que se empieza a notar. Ya se pueden estirar las piernas, y al hacerlo, gañen las bisagras. Ya podemos liar un cigarrillo y encenderlo sin temor a provocar un incendio. Y ya casi hemos llegado a destino. Falta solo llegar a la calle de Trafalgar, que es muy poca cosa.


Naturalmente, se llega, pero antes el tranvía  tiene que esperarse todavía, porque allí, hay dos coches de Sant  Andreu, un 41, dos 42, tres 70 y un especial que va a Sant Adrià. .
Ante este panorama, tomamos una determinación heroica. Bajar! No os quiero explicar la maniobra complicadísima que se tiene que hacer para sacar tranvías y hacer entrar a los que se esperan, porque sería un nunca acabar. Si el tranvía tiene derecho-que lo tiene-de abusar del que viaja, aun que pague, yo no creo tener derecho de hacerlo con el que lee.
Apa, siau!
Salto, pues, y miro el reloj. Se me ha parado, compro un diario y veo, con gran asombro que es el 6 de agosto.
Chiste de Cesc, años sesenta


¡Virgen Santa
, si cuando yo salí de Badalona era julio! Hemos pasado casi una semana. Me palpo la cara y encuentro una larga barba. Quizás he envejecido . Y  marcho medio resignado, medio melancólico, pensando que no podré hacer nada de lo que planeaba, porque no encontraré a nadie, y convencido de que me tendrán por un informal, he dispuesto no contarlo a nadie, nunca más, aunque me instiguen a hacerlo.
AYAM




2 comentarios:

  1. Hola amics per fi he trovat una estoneta per llegir i gaudir del vostre blog.
    Está molt be´aquestes paginas que heu posat de aquesta revista tan antiga L´Esquella de la Torratja.
    Ja vos vareig explicar que quan vaig neixer per el carrer Menéndez y Pelayo de Gracia ara Torrent de l´Olla hi pasaven els tranvies i la meva mare que la seva habitació, donava la finestra al carrer, sempre es queixava dels tranviaires, que parlaven a crits quan anaven a cotxera i no la deixavan dormir.Jo m´enrecordo que pasava el nº 30 y anava per el carrer P^rovidencia fins la Plaça Rovira.
    Rebeu una abraçada desde Valencia, Montserrat

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Montserrat,
      Quins bons records d'infància, quan els carrers eren més grans i nosaltres més petits,.
      Pobre mare que volia dormir i no la deixaven, els tramviaires, de segur se'n recordava d'ells l'endemà quan havia de matinar.
      Nosaltres hem acabat de publicar aquest viatge entre Badalona i Barcelona que va començar el 14 d'agost de 2011 i per diversos motius vam deixar a mitges fins ara.
      Hem trigat més que en Pasarell que el va començar el 5 de juny de 1925 i va terminar-lo el 21 d'agost del mateix any..
      A la Marí Àngels, (Clariana) l'hi agraden molt aquests dibuixets col·loreixats.
      Una abraçada de tots nosaltres.
      Marí Àngels, Ferran i Sebastià

      Eliminar