lunes, 8 de mayo de 2017

En mayo murió Abril.








  



Había sido casi un año de preparaciones y trabajo ilusionado. Buscar prados para que tuviera buenos pastos, preparar una dieta de cereales adecuada consultas a veterinarios...
Ferradures que hace dos años se hizo cargo de su yegua Abril, esperaba que a fines de abril pudiéramos realizar la fiesta de presentación de un nuevo miembro en nuestro clan.
La madrugada del 3 de Mayo en luna creciente lo que iba a ser una alegría, se truncó.
Aquella misma tarde tras encargarse de los restos de nuestra querida Abril y de su nonato potro Adagio, escribió para todos sus amigos este comentario en Facebook.
Hemos considerado oportuno publicarlo con su permiso en el Blog, para hacerlo extensible a todos nuestros amigos.



Abril, per aquestes dates sabia jo que et faria un homenatge, que penjaria una foto teva i que series a boca de tothom a Olesa. El que jo pensava es que les circumstàncies serien diferents. No només tu series la protagonista, sinó també el fruit del teu ventre.
Tot anava bé, ens estaves fent esperar, però era normal. Fins ahir a la nit tot anava com havia d'anar. Tu estaves tranquil·la, el petit nedava dins la teva gran panxa... si ho hagués sabut...
Aquesta matinada t'has posat a pollinar, a les hores que normalment ho feu els de la teva espècie, i ha començat ningú sabia el que passaria.
El teu petit era massa gros i se t'ha quedat travessat. Tu has lluitat fins al final per salvar-lo,  que haguessis donat la teva vida per ell i així ho has fet, has lluitat fins al final.
Has sigut sempre una lluitadora, des que et vaig treure d'aquella barraca de Sant Feliu he sabut que eres dura (la feina que em vas donar per pujar-te aquell dia al remolc per portar-te a casa!). Et vaig deixar anar a un prat, i quan et vaig tenir una quadra feta per a tu, allà amb els altres cavalls vas decidir que no volies entrar (tot i la nostra insistència), deies que ja havies viscut prou tancada entre quatre parets, i et vaig donar el que volies, llibertat.
Hi ha gent que pensava que no eres feliç amb aquesta llibertat, però Abril, a aquesta gent no els has de fer cas! Persones que deien que et mullaves i passaves fred (quan tu i jo sabem que al terreny de dalt Can Morgades tot i tenir un cobert molt ben fet no hi volies entrar quan plovia punyetera!), i serà la mateixa gent que donarà mil i una voltes a la teva mort, només perquè no tenen altra cosa a fer. Però també hi ha molta gent que t'estimava i cada dia et portava llaminadures. Volguessis o no, eres l'animal insígnia d'Olesa.
Et vaig fer engreixar i et vaig posar en condicions, ja que vas venir un pèl primeta, i un cop grassa vaig veure que eres l'euga més guapa que havia tingut, i n'han passat forces per les meves mans. Vaig decidir que com eres la que jo considerava perfecte havia de continuar el teu llinatge, i vaig escollir per a dur a terme aquesta tasca amb tu a un altre dels millors cavalls que he tingut, en Dalilo. Aquesta decisió, que aleshores vaig creure inofensiva t'ha costat la vida.
Tu no l'has arribat a veure, però jo si, era preciós, el poltre més gros que he vist en molt de temps, i això ha estat el motiu pel qual desgraciadament heu marxat tots dos. Tot negre, ja es faria blanc com els pares amb el temps. Li anàvem a dir Adagio.
Quan a primera hora del matí us he vist a terra, sense alè volia morir jo també. Tu saps que em defineixo com aquella cançó d'en Loquillo "Feofuerte y formal", però aquest matí no he estat fort. M'he assegut al teu costat a plorar, feia molt de temps que no plorava, potser anys, m'he assegut a maleir el dia que se'm va ocórrer de fer-te criar.
Abril, la meva Rubia, sempre et duré al cor, sempre seràs la més bonica, la més elegant i la més dura de totes les eugues que he tingut i tindré.
Descanseu en pau Abril XVI i Adagio de Lería



   Abril, por estas fechas sabía que te haría un homenaje, que colgaría tu foto y que estarías en boca de todo el mundo de Olesa. Lo que yo no pensaba es que las circunstancias serían diferentes. No sólo tú serías la protagonista, sino también el fruto de tu vientre.
Todo iba bien, te estabas haciendo esperar, pero era normal. Hasta ayer noche, todo iba cómo debía ser. Tú estabas tranquila, el pequeño nadaba dentro de tu gran barriga... si lo hubiera sabido...
Esta madrugada te has puesto a pollinar, en las horas que normalmente lo hacéis los de tu especie, y ha empezado bien, nadie sabía que pasaría.
Tu pequeño era demasiado grande y se te ha quedado atravesado. Tú has luchado hasta el final para salvarlo, sé que hubieras dado tu vida por él y así lo has hecho, has luchado hasta el final.
Has sido siempre una luchadora, desde que te saqué de aquella barraca de Sant Feliu he sabido que eres dura (¡el trabajo que me diste para subirte aquel día al remolque para traerte a casa!). Te solté en un prado, y cuando te tuve una cuadra hecha, allá con los otros caballos decidiste que no querías entrar (todo y nuestra insistencia), decías que ya habías vivido bastante cerrada entre cuatro paredes, y te di lo que querías, libertad.
Hay gente que pensaba que no eres feliz con esta libertad, ¡pero Abril, a esta gente no les tienes que hacer caso! Personas que decían que te mojabas y pasabas frío (cuando tú y yo sabemos que en el terreno de arriba Can Morgades a pesar de tener una cubierta muy bien hecha no querías entrar cuando llovía ¡puñetera!), y será la misma gente que dará mil y una vueltas a tu muerte, sólo porque no tienen otra cosa a hacer. Pero hay mucha más gente que te quería y cada día te traía golosinas. Quisieras o no, eras el animal insignia de Olesa.
Te hice engordar y te puse en condiciones, puesto que viniste un poco delgadita, y una vez rehecha vi que eras la yegua más guapa que había tenido, y han pasado unas cuantas por mis manos. Decidí que como eras la que yo consideraba perfecta tenía que dar continuidad a tu linaje, y escogí para llevar a cabo esta tarea contigo a otro de los mejores caballos que he tenido, Dalilo. Esta decisión, que entonces creí inofensiva te ha costado la vida.
Tú no lo has llegado a ver, pero yo sí, era precioso, el potro más grande que he visto en mucho tiempo, y esto ha sido el motivo por el cual desgraciadamente habéis marchado los dos. Totalmente negro, ya se haría blanco como sus padres con el tiempo. Le íbamos a llamar Adagio.
Cuando al amanecer os he visto en tierra, sin aliento quería morir yo también. Tú sabes que me defino como aquella canción de  Loquillo "Feo, fuerte y formal", pero esta mañana no he sido fuerte. Me he sentado a tu lado a llorar, hacía mucho tiempo que no lloraba, quizás años, me he sentado a maldecir el día que se me ocurrió de hacerte criar.
Abril, mi Rubia, siempre te llevaré al corazón, siempre serás la más bonita, la más elegante y la más dura de todas las yeguas que he tenido y tendré.
Descansáis en paz Abril XVI y Adagio de Lería
En Olesa a 3 de mayo de 2017

2 comentarios:

  1. Puxa, que triste... eu sinto muito... :(
    Um beijo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Muchas gracias Teca,
      Un abrazo de nuestra parte, en especial de Sebastià.

      Eliminar