martes, 9 de enero de 2018

EN DILIGENCIA A BADALONA




Dentro de pocos días, los carros volverán a rodar por las calles de Sant Andreu, será la fiesta de “els tres tombs”. Hoy es todo un acontecimiento oir trotar las herraduras sobre el asfalto pero tiempo atrás era lo más normal,  antes de la mecanización del transporte solo había dos formas de surcar los caminos, a pie o mediante caballerías, montadas o en carro.
Hoy recuperamos un fragmento de la historia de Badalona, publicado en la Historia de Badalona de J.Mª Cuyás,  donde se narra el viaje  que hizo entre ambas poblaciones el Sr. Agustí Albertí y que por suerte para nosotros dejó documentado.


Viatge de Barcelona a Badalona,
fet per l'Agustí Albertí.
«Els cotxes sortien invariablement cada hora de Barcelona passant pel davant del carrer del Portal Nou, que era on començava la carretera emmarcada per dues rengleres d'alts plàtans. Passava pel lloc on avui s'aixeca el Palau de Justícia i tirava de dret bo i passant pel Pont dels Àngels fins a les primeres cases de Sant Martí.
Aquell lloc que s'anomenava l'esplanada, s'estenia des del parc incipient que aleshores s'estava construint damunt les runes de la Ciutadella, fins al Bogatell, un bon xic més amunt del lloc que avui ocupa l'arc del Triomf.
Allò era una mena de desert. No hi havia senyal de l'esplèndida urbanització que més tard s'hi realitza amb el nom de Saló de Sant Joan.
En sortir del carrer del Portal Nou, es destacava, enmig d'aquella extensió de terreny deserta, la silueta del cotxe de Badalona.
Prestaven aquest servei les tres empreses combinades del Llarg, el Vinyes i el Fradera.
Quan baixa de la baca, el xicarró, va donar una llambregada a l'interior per a veure si cadascú estava al seu lloc i com que se sentien algunes protestes perquè passaven no sé quants minuts de l'hora senyalada, tanca de cop la portella, apunta un peu a la roda davantera, féu un salt damunt el pescant i fent espeternegar la tralla, bo i dret com un auriga romà, féu arrencar ràpidament la quadriga que d'una pitrada a tota marxa ens porta en pocs minuts a les primeres cases de Sant Martí.
Allí, fos perquè hi hagués més transit, fos per a donar una mica de respir els animals, aquests rellentiren el pas, la qual cosa em dóna ocasió de poder contemplar el moviment del poble. Per la meva vista anaven desfilant la gran munió d'establiments que donen vida a una població i també totes les indústries apropiades a les necessitats de la carretera i els vehicles que hi transitaven en aquella època.

Ja havíem deixat enrere les cases de Sant Martí i estàvem travessant les gerdes hortes que s'estenien a banda i banda de la carretera emmarcada sempre per la doble renglera de plàtans. Arribàvem aleshores a la riera d'Horta on es frenava una mica per a baixar el seu pendís, puix que aleshores encara no hi havia fet el pont, i una vegada passant aquell, era cosa de ritual d'enardir els animals amb espetecs de llengua i de tralla i de crits d'oixque, arri i tot el vocabulari que s'estilava, fins arribar al Besòs.
En aquest indret, a la dreta, s'hi veia una finca solitària que a mi m'encantava. La teulada a quatre vessants lluïa amb ses teules de majòlica enmig d'una vegetació esplèndida, igual que la salzereda que a cada banda del riu s'ostentava verda, fulgurant, d'una ufanor de la qual avui no es pot tenir idea, en veure el ressecament actual i la seva migradesa.
Per excepció, aquell dia el riu baixava ple, de manera que fou precís enganxar davant del tronc del cotxe una reata de tres mules més, que ja estaven allí estacionades per a llogar-se als carruatges que tenien necessitat de passar, tots els dies que les avingudes ho feien necessari, car es va tardar molt anys encara a fer-hi el pont.
A l'altra banda del riu, Sant Adrià. Quatre cases de pagès presidides per la típica església i campanaret, i arran de la carretera, un modest hostal.
Més endavant continuava la verdor maragdina de les hortes regades per la mina de Sant Loter, del costat de la magnífica torre d'en Renom d'aigua fresquíssima i avui seca del tot. Aquell bé de Déu d'hortes s'estenien sense interrupció de cap casa, com no fos alguna barraca, fins  ca'n Claris i d'allí fins ca'n Peixau, masia d'aspecte marcial evidentment construïda per a defensar-se de les escomeses de la pirateria algeriana que en altres temps havia infestat les nostres costes.
Al davant d'aquesta masia, hi havia una sínia que omplia un gran safareig i subministrava regadiu a totes les hortes de l'encontrada; més endavant, a la dreta, ca l'Anglasell, una altra masia, i ja som a Badalona.
Aleshores els cavalls ja no necessitaven els crits ni la tralla del xicarró, sinó que sentint la proximitat de la quadra, arrencaven amb una envestida i passaven ràpidament pel davant de la Plana del Corb que s'estenia entre les dues rieres, fins al carrer de Sant Isidre, en una magnífica horta dominada únicament per la masia del mateix nom i on no hi havia ni senyals de la xarxa de carrers que avui la creuen en tots sentits.
El cotxe seguia carrer de la Creu avall, fins a la parada i allí s'acabava el cruiximent d'una hora i mitja de sacseig continu, es pagaven els dotze quartos del viatge i cap a casa falta gent.»

Un Viaje de Barcelona a Badalona, 
por Agustí Albertí.
«Los coches salían invariablemente cada hora de Barcelona. Saliendo por el   “Portal Nou”, que era donde empezaba una carretera enmarcada por dos hileras de  plátanos.
Pasaba por el terreno hoy ocupado por el Palacio de Justicia y siguiendo el camino hasta cruzar el Bogatell por el Puente de los Angeles, hasta las primeras casas de Sant Martí.
Aquel lugar que se denominaba la explanada, se extendía desde el parque incipiente que entonces se estaba construyendo sobre los escombros de la Ciudadela, hasta el Bogatell, un trecho  más arriba del lugar donde se hoy se alza el arco del Triunfo.
Aquello era una zona desierta. No había señal de la espléndida urbanización que más tarde se realizó con el nombre de Salón de San Juan.
Tras salir de la ciudad, se destacaba, en medio de aquella desértica extensión de terreno, la silueta del coche de Badalona.
Prestaban este servicio tres empresas combinadas; la del Largo, el Viñas y el Fradera.

Cuando baja de la baca, el zagal, dio una ojeada en el interior para ver si cada cual estaba a su lugar y al oír algunas protestas porque pasaban no sé cuántos minutos de la hora de salida, cerró de golpe la portezuela, dio un puntapié a la rueda delantera, saltó encima el pescante y haciendo chasquear la tralla. Tieso como un auriga romano, hizo arrancar rápidamente la cuadriga que con un fuerte arranque  nos lleva en pocos minutos a las primeras casas de “Sant  Martí”.
Allí, fuera porque hubiera más carruajes, o para dar un poco de respiro, los animales relajaron el paso, lo cual me dio ocasión de poder contemplar el trajín de la población. Frente a mi iba desfilando la gran cantidad de establecimientos que dan vida a una población y también todas las industrias apropiadas a las necesidades de la carretera y los vehículos que transitaban en aquella época.
Ya habíamos dejado atrás las casas de “Sant Martí” e íbamos atravesando las huertas que se extendían a ambos lados de la carretera enmarcada siempre por la doble fila  de plátanos.
 Llegábamos entonces a la riera de Horta donde se frenaba un poco para bajar al lecho, por cuanto entonces todavía no había puente, y una vez pasando el vado, era de ritual el enardecer los animales con chasquidos de lengua y de tralla y de gritos de osqui, arri y todo el vocabulario que se estilaba, hasta llegar al Besós.

En este lugar, a la derecha, se veía una finca solitaria que a mí me encantaba. El tejado a cuatro vertientes lucía con sus tejas vidriadas en medio de una vegetación espléndida, igual que la sauceda que a cada ribera del Besos  ostentaba un verde fulgurante, de una belleza  que hoy no podemos imaginar, al  ver la sequedad  actual.
Por excepción, aquel día el río bajaba lleno, de modo que fue preciso enganchar ante el tronco del coche una reata de tres mulas más, que ya estaban allí estacionadas para alquilarse a los carruajes que necesitaban vadear el rio los días que las avenidas lo hacían necesario, puesto que aún se tardó mucho años todavía en construir el Puente del Besós.
Al otro lado del río estaba “Sant Adrià”. Cuatro casas de labrador presididas por la típica iglesia con su campanario, y a tocar  la carretera, un modesto hostal.
Más adelante continuaba la magnífica verdor de las huertas regadas por la mina de Sant Loter, al lado de la magnífica torre de en Renom de agua fresquísima y hoy seca del todo. Aquel don de Dios de huertas se extendían sin interrupción de ninguna casa, como no fuera alguna barraca, hasta ca’n Claris y de allí hasta can Peixau, masía de aspecto marcial evidentemente construida para defenderse de las acometidas de la piratería argelina que en otros tiempos había infestado nuestras costas.
Delante de esta masía, había una noria que llenaba un gran lavadero y suministraba regadío a todas las huertas del lugar; más allá, a la derecha, can  Anglasell, otra masía, y ya llegamos a Badalona.

Entonces los caballos ya no necesitaban los gritos ni la tralla del zagal, sino que sintiendo la proximidad de la cuadra, arrancaban con una embestida y pasaban rápidamente por delante la Plana del Cuervo que se extendía entre las dos rieras, hasta la calle de “Sant Isidre”, en una magnífica huerta dominada únicamente por la masía del mismo nombre y dónde no había ni señales de la red de calles que hoy la cruzan en todos sentidos.
El coche seguía calle de la Cruz abajo, hasta la parada y allí se acababa una hora y media de zarandeo continuo, se pagaban los doce cuartos del viaje y hacia casa que falta gente.»


No hay comentarios:

Publicar un comentario