Els tres Tombs, LES TARTANES. Josep Pla

Els "tres tombs" a Vilanova i la Geltru.

   Al acercarnos a la festividad de Sant Antoni Abat, en Catalunya muchas poblaciones celebran dicha efeméride con la fiesta de "els tres Tombs" (las tres vueltas), en esta fiesta los carreteros campesinos y todos quienes tenían animales de tiro, realizan una procesión dando tres vueltas a un circuito por las principales calles de la población, frente a la iglesia parroquial los animales se detenían y el párroco con su hisopo bendecía a los animales lanzándoles agua bendita.

Los animales y carruajes van guarnecidos con sus mejores arreos y los carros adornados con flores.

Al frente del desfile un carruaje lleva una imagen del santo, normalmente acompañado de algún animal normalmente un cerdito, "Sant Antoni del porquet".

Gracias a esta tradición se han formado numerosos grupos que conservan sus animales, arreos y carruajes en esta época en que la industrialización casi los ha hecho desaparecer del transporte y de las labores del campo.

Mañana en Sant Andreu y en otras villas de Catalunya, los equinos y los carros volverán a circular por las calles y así lo harán en sucesivas semanas por buena parte de la geografía de Catalunya.

Gracias a muchísimos entusiastas que han mantenido esta tradición, podemos disfrutar hoy de esta hermosa celebración.

Visca Sant Anton!!!!!



Varias Tartanas expuestas en Sabadell

Una de los más populares carruajes en Catalunya han sido las Tartanas, como en todo tipo de vehículos, de tartanas, ha habido de muy diverso tipo. Nosotros, amantes del mundo del transporte público, nos centraremos en las que realizaron esta labor.

Una tartana en el museo de carruajes de Barcelona.

 Para iniciar este tema, hemos elegido un fragmento del “Llibre de lectura” de Josep Pla, que evoca a las antiguas tartanas antecesoras de diligencias y coches de línea.

El texto es suficientemente descriptivo para no tener que añadir nada.

En esta ocasión no nos hemos atrevido ha hacer una mala traducción del catalán por lo que lo dejamos en su versión original.

Si en alguna ocasión encontramos una buena traducción, prometemos incluirla.

 

LES TARTANES.

Don Rafel ha viscut l'època de les tartanes llargues.

Si senyor -em diu animant-se sobtadament-. Jo he anat de Sant Joan de les Abadesses a Olot, amb diligencia, i d'Olot a Figueres, Roses i Cadaqués amb tartana llarga. La tartana curta, de dos o tres seients per banda, era un carruatge merament particular. Els propietaris rurals la utilitzaven per a anar a esperar els forasters a l'estació, per a portar a missa la senyora en estat o per anar a buscar el capella en el moment d'una desgracia. La tartana llarga s'utilitzava, en canvi, per al transport en comú, i a les carreteres constituïa una de les més curioses amenitats que poden imaginar-se.

Una "tartana larga" tal como nos la describe Pla en este relato.

El túnel era realment llarg. Les persones a les quals tocava seure sobre el fusell del vehicle -és a dir, en el centre del cilindre-- viatjaven en una atmosfera de profunda obscuritat. Els que ocupaven el fons vivien com en l'interior d'una caverna i la seva única esperança lumimca consistia en l'escadussera ; improbable resquicia de llum que es podia produir en la paret compacta de sarrions, farcells, mundos, maletes, sacs i sacotells lligats a la part de darrera de la tartana. En realitat, de claror franca, no en disposaven més que els viatgers abocats a davant, i encara! Quan nevava o plovia, hom deixava caure la visera de la vela i llavors per veure el paisatge calia fer una contorsió violenta i abaixar molt el cap. Les tartanes portaven un fanal de llum d'oli de vidres greixosos penjat en una pua situada en l'angle davanter del vehicle.

Una tartana en una antigua carretera del Garraf.

En el sol de les tartanes, hi solia haver uns grapats de palla i de boll, però el que amagava aquesta palla fou per a mi sempre un misteri. De vegades els peus xocaven amb un objecte dur; altres trepitjaven el segó i la garrofa del morral; en alguna ocasió se sentia el gemec d'algun animal domestic al qual havíeu aixafat una ala o una pota amb les vostres sabates.

Tartana en Horta (Barcelona)

Una vegada, en el curs d'un llarg viatge, vaig observar que un pagès que viatjava al fons del cilindre interpel.lava amb una freqüència inusitada els seus més pròxims veïns.

-Carall... Carall.. -deia, gratant-se el clatell.

-Que voleu dir? -li pregunta un viatger.

-Vull dir que trobo que fa molt de fred. NO li sembla que

fa molt de fred? -deia el pagès embolicant-se amb la manta-. Tinc els peus com el gebre.

-Que voleu que us digui!... Potser no tant de fred!... El dia és rúfol, però tolerable... -digué el viatger amb un aire indiferent.

Al cap d'una estona el pagès no es podia contenir.

-Que si fa fred! digué com si parlés pel seu compte-.

Valga'm Déu! Fa un fred que pela. Ja li asseguro jo que fa fred.

-No serà tant digué un altre viatger-. Més en tindrem al cor de L'hivern...

-Dones o sóc boig o fa un fred endimoniat.

-Deveu estar malalt... -digué una dona grassa, pigallada i fresca.

Quan arribarem a Olot, es descobrí que el pagès -que portava espardenyes-- havia fet deu o dotze quilometres de tartana amb els peus posats sobre una saca que contenia una barra de gel rutilant: una barra de gel per a un malalt.

La Plaza del Padro, fue una de las principales estaciones de tartanas de Barcelona.

Per aixo deia que el que hi havia en la palla del sol de les tartanes sempre fou per a mi un misteri.

La tartana llarga tenia un primer moment divertit, que era el moment d'entrecuixar-se -amb perdó sigui dit. L'operació de col.locar els propis genolls entre les cuixes del viatger assegut al davant -una manera de viatjar calladament atesa la intrínseca estretor de les tartanes-- dona lloc a moltes anècdotes picants de les quals foren, generalment, protagonistes els viatjants de comerç. Sigui com sigui, la tartana llarga fou un antre de procacitats bufonesques, i aquesta fou l'amenitat, una de les poques amenitats d'aquells viatges interminables. Quin espectacle! La contemplació d'una fila d'éssers humans encara més tibats, entafonats en un cilindre grisaci i fosc, donant tombs per la terra, davant d'un paisatge que es renovava incessantment, sempre fou per mi un fenomen estrany. Quan Cambó deia que havia estat potser home del seu temps que havia viatjat més en tartana, jo sabia el que volia dir.